Durant més d’una dècada, Cristian Subirà ha estat un membre actiu de l’escena musical underground de Barcelona; organitzant concerts, editant cintes, tocant en bandes (Dead Man on Campus, Coconot, Narwhal, Maresme…), amagant-se darrere de diferents àlies (Summer Recreation Camp, Nubian Deli, Venessa Milano i Tim Robertson) o co-fundant dublab.es.

A l’esquena, més de 100 shows en solirari en dispersos llocs d’Europa i EEUU compartint escenari amb Lucky Dragons, Daniel Higgs, Ariel Kalma, Joanne Robertson, The Space Lady, Julianna Barwick, Maria Minerva, Zbigniew Karkowski, White Magic, Pedro Magina o MANS O, a més d’aparicions en festivals com Sónar, Primavera Club, Atonal Berlin, LEM, Grec, Meakusma, Online Ràdio Festival Amsterdam, Milhoes de Festa o Baleapop.

Les exploracions sonores de Subirà naveguen al voltant de la new age, l’ambient i el drone, sempre tractant de construir un pont porós entre elles.

Com host de ràdio, fa 8 anys que presenta un programa a dublab (Los Angeles i després Barcelona), enfocat en obsessions musicals. A més, viatjant, ha gravat especials per a Red Light Ràdio, STROOM, The Word, Kiosk, Operator o Berlin Community Ràdio.

Hem aprofitat aquests díes de confinament per a fer cins cèntims amb ell i que ens parli una mica més dels seus projectes i de la seva visió.

 

http://dublab.es/latitudes 

https://summerrecreationcamp.bandcamp.com/ 

 

+ Quines són les teves influències?
Des d’un punt de vista estètic, en les meves últimes produccions com a Jason Kolàr, Patrick Zielinski o Summer Recreation Camp, l’ambient dels 80 marca clarament la direcció dels projectes. Brian Eno, Roedelius, Hiroshi Yoshimura, Craig Kupka, Ryuichi Sakamoto o Vini Reilly són artistes que fa més de quinze anys que escolto i d’una forma més o menys conscient, més o menys premeditada, els he anat incorporant (amb dubtosos resultats).
Per altra banda, des d’un punt de vista conceptual (de concepte-  al perquè els projectes sonen així, i no tant al com), la meva aproximació està molt més marcada per tot el que hi ha al voltant del fet en si de fer música. No als elements musicals per se.
Això és d’agut també a dos motius: No sóc músic, i no m’hi dedico professionalment, per lo tant, el temps davant els trastos acostuma a ser intuïtiu i més aviat poc, en relació amb la resta d’activitats de la meva vida. El produir d’una forma minimalista, amb pocs elements, sense sons ampul·losos o rítmiques evidents, la predilecció per freqüències mitjanes o els paisatges sonors on no passa gairebé res, son tot decisions meditades. Uns preceptes condicionants i condicionats de com miro el que m’envolta. En aquest cas, la música és una eina que tinc a mà. Una eina amb la que generar un petit espai d’escolta pausada en un món hiperconnectat, hipersorollós i hipersaturat d’estímuls.

+ Quins elements són indispensables en la teva música?
Possiblement l’element que més apareix als diferents projectes, i per lo tant, entenc que ha acabat sent indispensable, és la repetició.
La repetició m’agrada com a idea per connectar amb el nostre passat tribal, per generar estats mentals tant individuals com col·lectius.

+ Un disc que sempre portes en la teva maleta:
Destination Paradise – Orchestral Grooves, Laid Back Beats And Soothing Soul From The Warner And Atlantic Vaults
Té de tot; grooves, exotica, easy-listening, soul, jazz… És perfecte per començar qualsevol sessió abans de les dotze de la nit.

+ Quins són els teus segells de referència?
N’hi ha uns quants. Per començar Obscure. 8 de les 10 referències i dissenys segueixen estan entre les meves favorites.
Pel meu gust, ECM té un catàleg irregular (sobretot perquè és immens) però les referències bones, són molt bones. A més, la direcció artística de B & B Wojirsch (especialment la Barbara) és increible.
També dels 70 i 80, encara que amb discs molt dispars pel que fa a la qualitat, segells de library com Tele Music o Bruton.
El Saturn Records per aglutinar l’obra de Sun Ra i com a pioners del DIY. Dischord per l’ètica de treball.
Actuals, n’hi ha uns quants que m’agraden: STROOM, Rvng. Intl, Leaving Records, Music from Memory o Aguirre, per citar-ne alguns.

+ Com veus l’escena electrònica a Barcelona?
És fàcil sortir qualsevol nit del cap de setmana i trobar-te a djs o productors molt bons, ja siguin locals o internacionals.
Centrant-me en lo local, i veient el bon nivell, poder n’hi ha masses pels espais que tenim. HA! Però clar, això no vol dir que existeixi un públic que omplís regularment aquests espais que molts trobem a faltar. Les XXSS distorsionen moltíssim l’impacte de les nostres accions al carrer. Cadascú veurà això de formes diverses, pero jo tinc dubtes sobre si existeix aquest públic inquiet, curiós i que fugi de l’algoritme.
Dit això, i encara que sembli una contradicció, crec en la necessitat de nous espais d’aforament mitjà o petit, on puguis anar a escoltar regularment a la gent que comença, propostes bizarres, amateurs (en el bon sentit) o propostes que finten una mica, la lògica del mercat.
Espais equipats, polivalents i on es respiri certa espontaneïtat, i no tant la sensació d’anar a veure un producte ben acabat i asèptic.

Hi ha festes, hi ha col·lectius, hi ha productors, però no veig que es pivoti sobre els mateixos eixos. Òbviament que la gentrificació de la ciutat és altament responsable d’això. Si a dia d’avui, li sumem els possibles efectes econòmics i socials que suposarà el COVID-19, la cosa no pinta massa bé. Per lo tant, més que mai, haurem de ser capaços de generar punts de trobada o espais referents, amb major participació dels artistes i una voluntat cooperativa. On es fomenti un esperit crític sobre les formes d’entendre l’oci i intentar generar noves narratives de com ens relacionem amb la cultura, i sobretot amb la música electrónica.

 

Aquí us deixem amb un directe de Jason Kolàr al Meakusma: